304. Martiri de Santa Eulàlia.

Qualsevol passejada per la història del santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina té un punt d'origen: el record de la vida i de la mort de la jove barcelonina Eulàlia, als segles III i IV de la nostra era, tal com ens l'ha llegat, admirada, la tradició. Certament, no hi ha santuari sense Santa. I quina santa, la patrona de Barcelona, la nostra Eulàlia!

John William Waterhouse. - Martiri de Santa Eulàlia.(1885)I caldrà remuntar-se a l'any 304, als temps de Dioclecià i Maximià, uns temps de persecucions dels cristians, també a les terres d'Hispània, a l'occident de l'Imperi romà. És aquell l'any del martiri de Santa Eulàlia, una noia nascuda al Desert de Sarrià i de família noble, quan solament tenia tretze anys: al claustre de la catedral barcelonina, precisament tretze oques testimonien, per sempre més, la seva joventut brutalment esquinçada.

Eulàlia va ser la 'ben parlada' perquè, davant el pretor Dacià, el jutge que assumeix la tasca de reprimir els cristians, hi expressa uns mots francs i clars que el deixen atordit i indignat. Eulàlia, amb una gran fortalesa interior, i tot proclamant la seva fe i la seva bondat, interpel·la, qüestiona, posa en evidència els roïns i els criminals; i, per això, mereix una condemna implacable.

Encara podem intuir la confusió que van suscitar les paraules i les actituds, tan coratjoses i íntegres, de l'adolescent Eulàlia, en un entorn de persecució, hostil, de prova. Sobten encara -i ens causen profunda admiració- l'alegria d'esperit amb la qual Eulàlia de Barcelona va optar per la via dura i exigent del martiri, i el seu testimoni d'una fe rotunda, vital, fresca, jove.

Eulàlia fou carn de martiri, i es diu que hagué de patir tretze turments, en l'interior de les muralles de la ciutat de Barcino; Eulàlia és esperit triat per a l'eternitat. Fou sang i assutzena; és donació i immortalitat. Per això, fa disset segles que el roig i el blanc de la màrtir Eulàlia ens acompanyen, com també ho fa la seva interpel·lació a parlar -i obrar- bé.

 

660. El bisbe Quirze i santa Eulàlia

Som a mitjan segle VII. Molt ha nevat i desglaçat d'ençà que s'obrà el prodigi, des que la neu va vestir el cos verge de santa Eulàlia, penjat a la creu fora de les muralles de la Barcino romana. Moltes coses han passat, també el poder romà, i a penes resta el record de l'infaust Dioclecià, que menà al martiri el nen Quirze i la seva mare Julita, i tants cristians d'arreu de l'Imperi. Barcelona, però, encara venera la seva -nostra- Eulàlia. I ho fa amb força, devoció i energia renovades, com a expressió ben fecunda i vernal d'una fe prou arrelada.

Trenta-sis dècades són un període llarg de temps, o potser solament un bocí d'eternitat. En tot cas, és el temps que porta sepultada Eulàlia de Barcelona en algun cementiri cristià, en algun camí d'accés a l'antiga ciutat romana, en alguna cruïlla. Potser prop d'on ara s'alça l'Arc del Triomf? O tal vegada a la més llunyana Vilapicina? En tot cas, Eulàlia és ben viva entre nosaltres: tenim el testimoni del seu culte, ben arrelat a la societat barcelonina al llarg dels anys. De fet, als carrers i a les places de la ciutat, s'hi sent i s'hi recorda l'empremta fràgil però ben vigent de la benparlada, sempre jove. Val a dir que l'Eulàlia de Mèrida tingué un poeta que s'hi va rendir aviat:l'hispanoromà Prudenci, al mateix segle IV. A la nostra Eulàlia no li calgué.

Reproducció dels "Goigs de Santa Eulàlia"Som a mitjan segle VII i, amb Recesvint (653-672), s'està acabant la llarga corrua -que abans s'estudiava tan mecànicament a escola- de reis de la Hispània visigòtica, ara amb capitalitat a Toledo. Han transcorregut pocs anys -a penes un quart de segle- des d'aquell IV Concili de Toledo en el qual, a més d'enfortir-se l'autoritat dels reis gots i regular-se'n la successió al tron, hom va cloure una etapa de prohibició d'algunes manifestacions de culte als màrtirs, per por que encobrissin expressions herètiques.

I el rei toledà ja ha promulgat el Liber Iudiciorum quan, a casa nostra, el bon bisbe barceloní Quirze composa l'himne Fulget hic honor, les Actes de la Passió d'Eulàlia de Barcelona i la missa Adest, dilectissimi. I, amb ell, el culte a santa Eulàlia rep una poderosa injecció de vitalitat. Certament, contribueix d'una manera efectiva a saldar un deute pendent, el de fixar i consolidar la rica tradició oral existent al voltant de la vida i de la mort de la màrtir més nostrada. Amb raó s'ha afirmat que, sota el gloriós pontificat del bon Quirze, es va desenvolupar el període daurat del culte a santa Eulàlia de Barcelona. Honor per a qui, d'aquesta manera tan reeixida i eficaç, va honorar la nostra santa!


Any 878. El trasllat de santa Eulàlia

Era l'any de l'atribució imperial dels comtats de Barcelona, Girona i Besalú a Guifré I el Pilós, el qual iniciava el Casal de Barcelona. Era tardor, aquell 23 d'octubre de 878, i la nostra ciutat, que reconquerida pels francs a inicis de segle, havia sofert, però, una ràtzia dels sarraïns l'any 852, vivia un fervor i un entusiasme desfermats davant la troballa i el trasllat de les relíquies de santa Eulàlia.

I tot va esdevenir perquè, a instàncies de Sigebut, arquebisbe metropolità de Narbona, el bisbe franc Frodoí, que llavors regia la diòcesi barcelonina, va trobar miraculosament després de tres dies de dejunis i pregàries un sepulcre a la basílica de Santa Maria de les Arenes, on actualment s'erigeix, majestuosa, Santa Maria del Mar. Escultura a la Porta del Àngel (Via Laietana-Ferran, Barcelona)Pels indicis que presentava, aquell sepulcre es va considerar de seguida que era el de la nostra patrona, que es trobava en parador desconegut de l'ocupació musulmana ençà.

Les despulles de santa Eulàlia van ser traslladades, amb una gran solemnitat, a una capella de la Catedral de Barcelona, on foren dipositades, tret del crani i altres relíquies que havien de ser trameses a Narbona, algunes de les quals resten ara a Montpellier. Fins i tot es diu que aquell dia d'octubre va aparèixer un àngel que va interrompre el trasllat ciutadà de les despulles d'Eulàlia de Barcelona, tot immobilitzant-les fins que un canonge no hi va reposar un dit que n'havia sostret. A la plaça de l'Àngel, a tocar de la Via Laietana, una figura d'àngel (còpia de l'original del segle XVIII), en la seva fornícula, ens recorda encara aquell prodigi.

 

Segle X. Primera capella a Vilapicina

Era el segle X, un segle dur i inestable per a Barcelona i els seus voltants, fins al punt que, per obra del cabdill andalusí Almansor i de la seva ràtzia devastadora i implacable sobre el territori de la nostra ciutat, s'hauria de conèixer el 6 de juliol de l'any 985 com el dia -i fou un dilluns- que Barcelona va morir. I certament, hi hagué episodis de destrucció, però també de renaixença col·lectiva, potser perquè, com l'au Fènix, hem estat tan avesats a les cendres que hem après a conviure-hi i extraure'n l'adob per al futur.
Al pla de Barcelona, Vilapicina, aquella antiga vil·la romana on -segons s'ha suggerit- s'elaborava una pega procedent del pi negre per a la construcció de vaixells o per a la marcada del bestiar, no era aliena a aquesta situació difícil, sinó que avançava, en un entorn ple d'interrogants, en una vida feudal.
Aquí, a Vilapicina, en els terrenys que ocupa el Santuari, s'hi va construir una capella consagrada a santa Eulàlia que va anar concentrant part de la població dels voltants fins a esdevenir un petit poble. L'edifici religiós -els vestigis del qual trobaríem als paraments de l'actual capella del Santíssim- era d'estil preromànic, i de seguida es va veure vinculat estretament -quedava molt lluny l'invent contemporani dels Nou Barris- al temple dedicat a sant Andreu, al Palomar veí, i la menció documental més antiga del qual que es coneix ens porta precisament al segle X, a l'any 966.
Podem intuir com, camí de l'any 1000, vivien i morien, resaven i treballaven les dones i els homes d'aquell llogaret de Vilapicina, i com la seva capella de Santa Eulàlia congregava gents diverses i temoroses de Déu -i dels sarraïns- al voltant d'una fe antiga i resistent, al voltant de la veneració de la nostra santa.


Aquell onze de setembre

Aquell onze de setembre de 1714… Quanta destrucció als carrers i places de la ciutat! Quina desolació més gran la dels barcelonins i barcelonines! Quin preu més alt havien de pagar, després d'un setge tan dur, després d'una resistència tan heroica! Havien optat pel pretendent a la corona espanyola que garantia el respecte del seu autogovern i de les seves institucions, i ara, amb tots els austriacistes, es veien cruelment abandonats pels seus aliats europeus, que tant els havien d'ajudar.

Aquell onze de setembre va ser un dia de capitulació, negre com la nit, curull de neguits i de mals presagis que, malauradament, s'havien de complir. Les runes al barri de la Ribera eren prou entenedores de l'abast de la desfeta, com ho havien de ser també les represàlies i les imposicions, gens acordades amb les condicions sobre la base de les quals hom havia acceptat la rendició de la ciutat.

Rafael de Casanovas onejant el penó de Santa EulàliaRafael Casanova, conseller en cap de Barcelona, que després seria evacuat clandestinament, havia estat ferit allà on avui rep l'homenatge ciutadà, mentre defensava la ciutat -era un de tants que la defensaven- tot onejant el penó de Santa Eulàlia, la nostra patrona. Feia dècades que aquesta bandera havia estat símbol de Barcelona, cap i casal de Catalunya, i concretament del Consell de Cent, la institució de govern local. Feia anys que, sobre un fons roig, el penó mostrava la nostra santa flanquejada per les quatre barres i la creu de Sant Jordi, i solament s'exhibia en circumstàncies difícils per a la ciutat, en circumstàncies de prova per als seus habitants. Per això darrerament l'havien vist en la primera línia de batalla, del cantó dels defensors, tot abraçant-los en el seu sofriment, tot confortant-los en el seu dolor.

Diuen que les tropes de Felip de Borbó van cremar el penó (quant de simbolisme hi ha en una bandera cremada, quant d'odi hi ha en qui la crema!) i que a penes se'n conserva miraculosament un bocí al Museu d'Història de la Ciutat. Altres diuen que un foc al Museu de l'Exèrcit de Madrid, on s'havia dipositat, va acabar amb aquesta bandera tan vinculada a la nostra història col·lectiva. En tot cas, el que podem expressar és que no resulta gens casual que el penó de Santa Eulàlia fos reconstituït el 1981 pel primer ajuntament democràtic de Barcelona, després de la nit franquista. Tan clara era la tradició de llibertat, de dignitat i d'autogovern que aquell representava, una tradició que estava a l'altura de l'exemple vital de la nostra Benparlada, protectora de la ciutat de Barcelona, de les seves dones i dels seus homes!


1782: la construcció actual

La llinda de la porta ho deixa ben clar: "Sacellum hoc reaedificatum fuit vicinorum sumptibus anno 1782". Aquest any s'inaugurava la nova església de Santa Eulàlia de Vilapicina, construïda per subscripció popular. En efecte, moltes famílies, també els Basté, van contribuir al finançament d'una obra que havia de perviure fins als nostres dies, i que ara rehabilitem. Llavors era arquebisbe de Barcelona Gabino de Valladares, natural d'Aracena, a l'Andalusia occidental.

Antic gravat que representa Can Basté i el SantuariDiuen que el segle XVIII va viure, a Catalunya, una presència massiva i habitual de fidels als temples i una gran difusió del catecisme. Això també s'esdevenia a casa nostra, a l'església del petit nucli rural de Vilapicina, sufragània de la parròquia de Sant Andreu del Palomar. De fet, juntament amb algunes deficiències de la conservació del temple antic -malgrat les restauracions que havia viscut el 1562 i el 1637-, precisament es va adduir l'augment del nombre de fidels assistents com un dels motius de la construcció del nou edifici.

I es féu en un estil neoclàssic, superant les formes barroques tardanes. I com lliguen, neoclassicisme i santa Eulàlia! Què bé que en parla, la façana, amb el seu campanar! Quina dignitat, la del seu interior, tan senzill, tan entenedor! Tot era austeritat i claror al servei de la devoció popular a una santa austera i clara!

Tots i totes, a Vilapicina, tornàvem a parlar bé!!! Això sí, en llengua castellana, si més no des de l'Església oficial. Així eren els nous temps -i ben borbònics-; això donava de si el regnat de Carles III, el qual, exponent com era del despotisme il·lustrat, va modernitzar les estructures de l'Estat i de l'economia i havia de ser considerat el millor alcalde… de Madrid!


1866: som parròquia!

Al món i a casa nostra, 1866 no hi haurà passat debades: cap any no ho fa, certament, però no sempre ens ofereix motius forts per a la remembrança. Precisament aquell any el científic suec Alfred Nobel inventava la dinamita; es fundava el Ku Klux Klan a l'estat nord-americà de Tennessee, i hi havia una gran inestabilitat política a Espanya, on s'insinuaven les acaballes -precipitades- del regnat d'Isabel II, en el marc d'una crisi econòmica i social general.

Al nostre petit nucli de Vilapicina, encara part del municipi de Sant Andreu de Palomar, fins que aquest fou annexionat a Barcelona, es va viure amb especial pompa l'últim dia de l'any: la capella de santa Eulàlia, fins llavors dependent de la parròquia de Sant Andreu, fou erigida parròquia pel bisbe maellà Pantaleó Montserrat, pràcticament a l'equador del seu curt mandat al capdavant de la seu barcelonina, en el decurs del qual va desplegar una remarcable activitat de caire pastoral i cultural. Quina evidència que el Santuari havia crescut, perquè també havia crescut el nucli de població que li donava escalf, devoció i vida! I havia de ser parròquia, amb can Basté com a rectoria, durant gairebé quatres dècades, fins que el 1905, atès l'increment de població al barri, va perdre aquesta condició en benefici de la parròquia actual.

El culte a la nostra màrtir continuava molt vigent i arrelat al sentit cívic del pla de Barcelona, tot i que hauria de passar poc més d'un any perquè, per decret de 27 de febrer de 1868, el papa Pius IX nomenés patrona de la diòcesi de Barcelona la Mare de Déu de la Mercè, d'altra banda tan vinculada a santa Eulàlia d'ençà del temps de sant Pere Nolasc, fundador de l'orde mercedari al segle XIII.

 

1909-1936: Quin segle, el vintè!

Era l'any 1909, tot just aplacada la voràgine de la Setmana Tràgica, amb el trist espectacle d'uns quants edificis religiosos cremats, quan el poeta Joan Maragall reclamava, sense èxit, que Barcelona fos la ciutat del perdó. La Barcelona moderna i dinàmica havia caigut sonorament en les seves contradiccions socials, i singularment en el vell parany d'un anticlericalisme per al qual el sentiment i la pràctica religiosos eren mers elements de dominació i de control socials. Potser tothom va atiar, a la seva manera, la catàstrofe. Per això calia que tothom estengués la mà per a una conciliació desitjable. No va ser així, i l'execució del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui es considerava inspirador dels fets, va ser una mostra d'intransigència, certament, però també una gran oportunitat perduda.

Imatge del conjunt al voltant del Santuari, probablement dels anys 20'Molt pitjor va ser el flagell de la Guerra Civil, sobretot als seus inicis, el 1936, quan l'odi també es va manifestar, amb tota la seva contundència i iniquitat, contra el fet cristià a Catalunya, en un context de violència que arraconava aquells i aquelles de totes les tendències i sensibilitats que solament volien la concòrdia i viure en pau. La comunitat de Santa Eulàlia de Vilapicina, que des del 1905 utilitzava el santuari per a la celebració de certs actes populars i com a lloc de catequesi, també se'n ressentí, d'aquest clima violent i indigne: l'església parroquial fou saquejada; la llibertat religiosa, severament perseguida.

El 1909 i el 1936 va haver-hi persecució i represàlies on només calia perdó, concòrdia i pau. Quines tres belles paraules, tan acordades a allò que ens transmet la nostra santa benparlada! Quina llàstima que, en aquells moments, uns i altres no fossin prou diligents per a conrear-les d'una manera generosa i fecunda, i marquessin així, amb sang i dolor, la història de bona part del segle passat!


1969: La represa de culte al Santuari

"Extensas zonas de los Estados Unidos, paralizadas por los temporales". Aquesta era la notícia amb la qual obria portada La Vanguardia la diada de Santa Eulàlia de l'any 1969, diada que, d'altra banda, passava molt de puntetes per les planes del diari barceloní.

Tanmateix, aquell dimecres, fregant el Carnestoltes, a la Barcelona de l'inefable Porcioles s'havia de viure un acte molt entranyable i especial, si més no per a aquells i aquelles que hem tingut el goig de viure el Santuari: s'hi celebrava, amb una eucaristia, la represa del culte després d'anys de degradació i d'abandó, una vegada superats els estralls de la Guerra. Fou un acte que tal vegada podríem considerar ara, des de la distància, una modesta picada d'ullet de la primavera, sempre esperançada i vital, en aquella Barcelona grisa, contradictòria i trista com un hivern que es resisteix a diluir-se. Fou un acte senzill i solemne, però sobretot, i essencialment, digne: a penes una taula i unes cadires evidenciaven la modèstia dels recursos, però alhora una determinació i una devoció immenses. Els membres de la Casa de Santiago, a qui hom havia encomanat el projecte de represa del Santuari, encara hi havien d'esmerçar moltes hores i esforç, amb el suport dels fidels, en les tasques de neteja i restauració de l'edifici.

El Santuari, aquell 1969, representava unaflama encesa, certament, però tènue i ben precària, que encara havia de créixer, com el barris que Imatge del Santuari als anys 70'l'envoltaven -i l'envolten-: Vilapicina, Turó de la Peira, Porta; uns barris que estaven experimentant una gran eclosió urbanística, no prou reeixida ni sensible a les exigències d'un entorn digne i saludable. O com el districte que havia de ser anomenat anys més tard Nou Barris. El "santu" i els barris, de bracet, experimentaven el desarrollismo, amb els seus efectes negatius, però també amb la saba renovada que representava l'afluència de persones d'accents i idees diferents. Ara bé, hi havia nous barcelonins i barcelonines, però romania la Barcelona de sempre; s'hi acostaven nous cristians i cristianes, davant la santa de sempre. I és que, per molt que passi, i per moltes i molts que anem passant-hi, romandran el pols vital de Vilapicina i l'esperit i l'exemple de la nostra Eulàlia de Barcelona.